Adéu

Quan érem innocents,
tot teixint i desteixint somnis,
trenàrem el destí amb brins de seda,
ignorant que aquell tapís meravellós
es marciria com la innocència que acolorí
les glicines i les roses del jardí.

Aquests sis últims versos del poema Quan érem innocents, de la poeta Montserrat Carol.

He triat aquests sis versos perquè crec que la innocència és una cosa que posseïm, una cosa abstracta amb la qual naixem totes les persones i que poc a poc sense adonar-nos-en l’anem perdent pel camí de la nostra llarga o curta vida. I a mesura que anem creixent  i veiem els nens pensem que la innocència és la cosa més bonica que hi ha, i que per sort o desgràcia mai més tornarem a tenir.